Tobogans

Puges les escales tot decidit, trepitjant fort cada graó. Les mans, tot i aferrar-se segures al passamà que porta al cim, suen nervioses esperant el moment decisiu del descens. Repeteixes en veu baixa el destí una altra vegada, com si tinguessis por de quedar-te en blanc en l’últim moment i no recordar el lloc on aquest tobogan màgic vols que et porti. Ja queda menys…

La visió de barres de ferro horitzontals desapareix per mostrar l’horitzó. Respires i regna el silenci. Amb un parell de saltirons t’enfiles al cim i seus. Respires, i tanques els ulls. Ja no et sents murmurar aquell lloc paradisíac, sinó que en veus imatges i fins i tot la remor de les onades arriba a les teves oïdes. Respires fons per omplir bé els pulmons d’aire i poder cridar ben fort a mig trajecte. Et dones embranzida i et llences avall…

És llavors qual el fill de puta del teu amic pregunta a tota veu: “Capital de Mongòlia?” i tu crides: “Ulan Bator!!!!!!”.

Au… El viatge a Fidji a prendre pel cul.

Deja un comentario