Press "Enter" to skip to content

Etiqueta: català

Et vull

És el teu amor el que vull. Lleugeres carícies dels teus dits a la meva pell i petons suaus engalanant el meu cos

Forat negre

—I això?
—Uhmmm… No ho sé. La forma és molt estranya. No tinc ni idea.
—Jo tampoc. M’ho acabo d’inventar —i tots dos esclataren a riure.

Aquell riure tornava boig en Joan, i aquella nit de jocs fent ombres
xineses a la paret de l’habitació va acabar de perdre l’oremus.

—I això?

El risc de ser diferent

Estava ocult entre tota la multitud. Qui no era més alt que ell es quedava a la mateixa alçada i no era, de cap de les maneres, veure res de tot allò que l’envoltava. Estava rodejar de verd, verd, verd i més verd. Si mirava avall, el to marronós del terra. Si mirava amunt, el blau, ataronjat, gris, vermellós, blanc i la resta de tonalitats del cel era tot el que era capaç de percebre. Llavors va decidir créixer més ràpid que la resta.

Descarat

Anava vestida tota de negre. Botes i jaqueta de cuir, pantalons texans estrets i un jersei també de color fosc. Tot i no ser posseïdora d’una gran bellesa, atreia la mirada dels homes que en aquell moment seien a las sala d’espera del doctor Grasset. Un cos primet i estilitzat, i la seva cabellera llarga i rossa cridaven l’atenció si l’observaves des del darrere. Però allò que realment els va deixar fascinats es veia a la cara. Un rostre lleugerament pigat i lliure absolutament de maquillatge, uns llavis rosats i carnosos i, sobretot, uns ulls enormes de color mel ben brillants.

Secrets de família

Els qui eren allà presents van quedar sorpresos en veure entrar al menjador i de la mà l’avi Miquel i en Lluc. I no tan sols perquè l’avi feia més o menys bona cara després d’estar-se dues setmanes agonitzant al llit, sinó pel fet que el nét portava penjant del coll la clau que l’avi sempre havia guardat tan gelosament.

Mentre el nen es dirigia a la llar de foc, la tremolosa mà dreta del patriarca allargà el retorçat dit índex i començà a comptar. Va deixar la Mabel, la seva dona, la última i mirant-la als ulls tan amorosament com sempre va dir: “i vuit”. I a ella, tot i l’enorme somriure que li dedicava el seu estimat marit, la va envair l’angoixa. Va recordar de sobte i claríssimament el dia abans de la seva boda. Quan ella el va veure sortir d’aquella botiga i li va preguntar. “Què has comprat?” i ell només va respondre: “Vuit”.

Plou

Plou.
Plou i l’aigua mulla les parets
i deixa ben xops els cabells
i tota la pell que, després, s’arruga.
Com l’ànima.

Perquè ja no plou aigua, no.
Cauen del cel llàgrimes
d’un exèrcit d’àngels celestials
que ploren d’absoluta impotència.