La carícia que encisa

Sento el teu dit com baixa. A poc a poc. Sense presses. Com volent absorvir tot de sensacions mentre descendeix pel meu front i passa per entre les celles.

Un petó desvia la meva atenció. Però el teu dit segueix decidit fent el seu camí per damunt del nas, tranquilament. Dolçament. I tot just arribar a la punta, em regales un somriure. Leer más La carícia que encisa

Marjane

Fa molt que no puja a la teulada de casa seva. Tot sovint despenjava l’escala que donava accés a les golfes, hi pujava i, després de passejar a les fosques per un laberint de caixes i mobles vells plens de pols, obria la finestreta que per sortir a l’aire lliure, ben a prop de la xemeneia.

Solia seure al final d’una de les ales de la seva teulada, amb els peus penjant, i mirava els terrats de la resta de cases intentant endevinar què es vivia a sota. De vegades, quan la seva imaginació no la permetia saber les històries que es coïen en aquelles cases, cridava a en Julià. Julià és el seu amic imaginari (o no); una mena de patata gegant amb pell d’ós i barret de copa que té l’habilitat de veure darrera les parets. La Marjane i ell són companys de teulada des de fa uns mesos; des del primer dia que ella va decidir pujar-hi per estar sola i fugir una estona de casa. Leer más Marjane