Press "Enter" to skip to content

Autor: marctorrano

Vull…

Vull veure’t venir. Apropar-te.
Sense deixar de buscar-me als teus ulls.

Vull sentir-te entrar en mi,
com la teva olor s’endinsa, em poseeix.

Vull que prenguis, encara més, les regnes del meu cor.
Besa’l. Mossega’l. No pateixis, que no en tindràs mai prou.

La carícia que encisa

Sento el teu dit com baixa. A poc a poc. Sense presses. Com volent absorvir tot de sensacions mentre descendeix pel meu front i passa per entre les celles.

Un petó desvia la meva atenció. Però el teu dit segueix decidit fent el seu camí per damunt del nas, tranquilament. Dolçament. I tot just arribar a la punta, em regales un somriure.

Marjane

Fa molt que no puja a la teulada de casa seva. Tot sovint despenjava l’escala que donava accés a les golfes, hi pujava i, després de passejar a les fosques per un laberint de caixes i mobles vells plens de pols, obria la finestreta que per sortir a l’aire lliure, ben a prop de la xemeneia.

Solia seure al final d’una de les ales de la seva teulada, amb els peus penjant, i mirava els terrats de la resta de cases intentant endevinar què es vivia a sota. De vegades, quan la seva imaginació no la permetia saber les històries que es coïen en aquelles cases, cridava a en Julià. Julià és el seu amic imaginari (o no); una mena de patata gegant amb pell d’ós i barret de copa que té l’habilitat de veure darrera les parets. La Marjane i ell són companys de teulada des de fa uns mesos; des del primer dia que ella va decidir pujar-hi per estar sola i fugir una estona de casa.